Una foto en blanco y negro/Una foto en blanc i negre

Ara ja fa setmanes que no escrivia res al blog no per falta d'interès si no per falta de tems. Aquestos mesos han estat una mica durs i amb un final intens...40 minuts que no done passar a ningú però que gràcies a tots els que heu enviat ànims han estat mes suportables.

De vegades, massa vegades, no et dones compte de el temps que necessites al costat de certes persones i sols , en un moment, t'en adones que no podries seguir igual si aquestes persones no estigueren a la vora del teu camí. Per això cada hora, cada minut i cada segon compta i s'ha d'aprofitar al màxim.

A una pel·lícula que m'agrada molt ( Conoces a Joe Black) en un moment donant una dona major li pregunta a la mort com és la mort i la mort li diu si te por i ella li contesta que no, que s'endú moltes fotos de la seva vida i que ha estat molt feliç.

No es pot entendre la vida sense les fotografies que fem cada dia.

Jo avui he triat aquesta, per que em dona vida, em dona força i em dona ganes sempre de tirar endavant.

Caminos de ida y vuelta y que nunca son los mismos.

Antes de que me haya dado cuenta pasó el verano y con él todas las cosas que quería hacer y que al final no he hecho por falta de tiempo, prioridades y otras cosas. Supongo que a todos nos pasa igual y que al final es cierto que no existe un camino sino que todo camino es un plan infinito en el que vamos sorteando las cuestas y las bajadas, de forma mas o menos eficiente, y que en los tramos rectos aceleramos todo lo que podemos.

Camino entre el Castillo de Cullera y el Fort....mare meua com costa correr per ahí....!!!!

Este verano he disfrutado mas aún si cabe de los amigos y de la familia, echando de menos a los que ya no están e intentado hacer felices a los que tengo cerca...aunque a veces no lo pongan fácil!!!! :-)

He aprendido muchas cosas por ejemplo: Si quieres correr apúntate a un 10K, si quieres cambiar tu forma de vida entrena y corre un maratón y si quieres hablar con Dios corre un ultra maratón. No es una frase mía pero estoy seguro que mas de un lector/a de este Blog estará de acuerdo. Yo lo de la ultra me queda lejos pero la maratón si las lesiones lo permiten...estaré en Castellón.

He aprendido que esto de ser investigador hace que no tengas "vacaciones" por que alguien siempre pone los plazos para los proyectos en Septiembre....

Y por último he aprendido que mis hijas me enseñan cada día que no hay camino, que no hay plan, que el camino como dijo Antonio Machado : " no hay camino, se hace camino al andar" y ahora entiendo lo de: " y al volver la vista atrás, se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar".

.....son estelas en el mar.

Con Nocturnidad y Complicidad.

Quizás, y solo quizás por que hay muchas cosas mas de las que disfrutar, una de las mejores cosas que uno puede hacer en "vacaciones" ( "vacaciones": ese periodo donde físicamente no vas al trabajo pero no paras de escribir proyectos, corregir trabajos, leer bibliografía, hablar por skype con los colegas etc...) es disfrutar de los amigos.
Anoche  disfrutamos , con nocturnidad y complicidad, de una salida mtb por los alrededores de Cullera y Favara. Si, ya sé, que montaña, montaña mas bien poca pero si la compañía es buena poco importa el camino y el desnivel. El grupo Z ( los últimos serán siempre los últimos...pero los primeros de los que no se rindieron) crece y ayer los 7 magníficos ( también con nuestro Yul "Diego" Brynner, pelao, pelao) empezamos a pedalear a las 20:30 camino del "Miraor i Cavanilles".

Lo importante de esta entrada es que si se quiere se puede. Y así fue como surgió la idea de hacer la "Nocturna cara a Favara" del gran Josevi ( ¡¡¡menudo calentón se dio para llegar arriba el primero y grabar el video!!!!!... y Jaume detrás...y eso que paró antes de la subida). No hubiera sido lo mismo sin Santiago alias "Peiró"...gran persona y mejor deportista; aunque se empeñara ayer por la noche que sin luces se ve mejor a la luz de la luna el camino que con un LED de 1500 lumens...pero es Peiro y todos apagamos las luces para comprobar que, efectivamente, las luces se inventaron para ver mejor por la noche.
Ya de camino a Favara donde nos esperaba la cena subimos a la Granata...y ahí decidimos ser "sensatos" gracias al gran Jaume por que Josevi, que espera su segundo hijo, muestra tendencia al suicido al querer bajar de la Granata por la noche... para los que no conocéis la Granata pues imaginad un camino lleno de pedruscos, baches, agujeros, y con un cortado bestial en una de las laderas del camino...por el dia cuando llegas abajo te dueles los brazos de frenar pues por la noche....no subimos. Fuimos "sensatos" y paramos antes de que empezará el calvario pedregoso.

De izquierda a derechas ( eso que hicieron muchos después del último gobierno socialista en España...) y en la foto de abajo: Josevi, Yul "Diego" Brynner, Santi "Peiro", el que escribe este blog, el gran jefe JA y Jaume . En la foto de arriba, la diferencia la marca, como no, la máquina Martín, medio hombre medio biónico.

Ja en Favara nos esperaban dos de los Z que ayer por problemas tecno-matrimoniales no pudieron venir a pedalear con nocturnidad pero nos ayudaron con el avituallamiento final y decisivo.
Sin ellos tampoco es lo mismo.

Grandes en el deporte de la barra fija y la mtb....Nacho y Vicent.

En fin, una noche de "vacaciones" con buena gente y mejores personas. Creo que volveremos ha repetir la salida con nocturnidad y complicidad y si no.....que nos quiten lo bailado.

MOLTES GRÀCIES A TOTS PER FER_ME PASSAR UNA NIT TANT DIVERTIDA. SOU ELS PUTOS AMOS.

Las cosas pequeñas y las pequeñas cosas.

Hacia tiempo que no escribía en el BLOG. Julio ha sido un mes muy duro. He perdido a una gran amiga a la que ya no veré nunca mas y solo me queda recordar los buenos momentos, las risas, las pizzas caseras mientras sonaba Salsa en su casa y su marido hablaba sobre ciencia, la vida, el futuro y yo escuchaba encantado de oír y compartir mesa con un sabio. Además, lo ocurrido en la VIPXtrem y otras cosas personales que hacer que te plantees muchas cosas....

Por eso mismo he decidido aprovechar mas las pequeñas cosas y este domingo decidí quedarme con mis 2 hijas en casa, para ir a la playa, en vez de salir con la bici con los amigos. Son esas pequeñas cosas que , cuando están ahí no le das importancias  pero la tienen, y mucha.

A veces, quizás muchas, centramos todo lo nuestro en aquello que nos gusta mas a nosotros ( nos hace ser mas YO) y olvidamos, sin mala intención, que otra gente también disfruta con nosotros y necesitan de nuestra compañía. Mis "bichitos", esas cosas pequeñas que crecen demasiado rápido, son de esas pequeñas cosas que muchas veces solo echas en falta cuando estás fuera de viaje, cuando no las tienes jugando por el comedor y "marejant". Por eso mismo , he decido aprovechar cada segundo que estoy con ellas para no tener que pensar nunca mas si habré dedicado todo el tiempo a esas pequeñas cosas que nos hace sentir mas grandes. Por eso mismo hay que vivir la vida haciendo felices a los que quieres y no peder el tiempo con aquella gente que a la que no importas ( por que no lo notarán) ni a aquellos que intentan hacerte daño por que no cambiarán.

Jornada negra en la VipXtrem 2014

La VipXtrem comienza el día que uno se decide a ser un "viper" y comienza a coger la mtb para rodar y entrenar los días que puede. Ese día comienza la VipXtrem. Para mí comenzó en Enero de este año cuando después de recorrer alguno de los caminos entre Prades i Montblanc disfruté como el día que a un niño le regalan su primer balón.
Así pues, tan pronto como se abrió la opción de registrarse en la marcha lo hice con el dorsal 150.
Este sábado día 5 tenía que ser el día en el que todos los que disfrutamos de este entorno único cerca de la ruta del Císter veníamos a disfrutar de una ruta única de mtb: La VipXtrem. Sin embargo, fue un día triste. Un compañero de la VipXtreme falleció durante la marcha. Se decidió aplicar el sentido común y suspender la VipXtreme de este año.

Descansa en paz Jordi.

The best trail is the trail with your friends.

After yesterday night beer festival in Falla La Taüt where I discovered new and amazing beers ( please check out DESPERADO beer with tequila…..is just great!!!!!) today I had to weak-up early to go with two of my oldest and best friends to walk all the way trough La Senda la Lloma in Cullera.

Cullera is one of the best fisher town in the País Valencià. It has everything to become a reference point for people that love swimming on the beach, running in mountain trails, cycling or just chilling out. The only sad thing is that Cullera has never had good politicians that makes this fantastic city a MUST SEE in Spain. But this is a topic of discussion for another day in my BLOG.
Today, I shall talk about my trail with my mates.

This two Figures Mondials are Isma and Carlos, in red and green respectively ( as a scientist like me would say….jejejejeje). This picture was taken after arriving to El Fort more or less 3 Km for the start point  all the way going up. We had nice chat ( I had a terrible headache…) and I could see that Isma is getting back on track to walk fast after his knew injure last year.
To be honest with all of you, I felt tired and I was going slowly behind them and I could see that they were really enjoying been there too.
After arriving at the top of the hill ( 217m) we started to descend trough a old scale with more than 400 steps….I promise that I will do it running as I think will be a good training!.
We found this nice and old water reservoir that just to be used by a hotel nearby.

I realised that no matters how long I can be in Tarragona and how long some times it takes us to come back to Cullera that I can always call them and they always are there. They could say thousand of excuses for not to come but they always like a beat of nature, time to chill out and time to be with the friends. I do believe I'm a very fortunate person.

Dia 5. El "alzheimer " de Vicente del Bosque y la clase de David Viila.

La entrada de hoy no puede ser otra que dedicársela a uno de los mejores, sino el mejor jugador de la selección española. Don David Villa "El guaje". 

Se que algunos pensareis que es partidista hacerlo hoy justo cuando se le retira de la selección española y se va marcando un golazo y dejando claro, a quien quiera entender, que Vicente del Bosque se equivocó dejando al máximo artillero de la selección en el banquillo el día de Holanda y, no digamos, el día de Chile. 

Algunos diréis que es "ventajista" decirlo ahora, pero no es así. 

Somos muchos los que pedíamos en las redes sociales que Vicente del Bosque pusiera a el guaje de titular por que tiene gol y por que siendo éste su último mundial se iba a dejar la piel ( no como otros….) en cada minuto, en cada balón y en cada carrera. Vicente del Bosque, ha tenido alzheimer. No recordó que la selección empezó con los goles del guaje y de "escopeta de feria Torres" ( si, el niño que marco el gol a Alemania que nos hizo campeones de Europa)….y apostó por algo nuevo: Diego Costa. Pedazo futbolista… pero nuevo en esta selección. Para mí eso fue como ponerse unas zapatillas nuevas "super" buenas el día de la maratón sin haber corrido primero con ellas por lo menos 100 Km…una cagada.

David Villa ha sido para muchos el corazón del Valencia muchos años ( y lo dice un levantinista que esperaba que viniera al Levente UD y no se fuera a USA pero…..la carrera de un delantero es corta y hay que ahorrar.) Yo lo vi con los "che" en un partido de Champios donde el Valencia iba 0 a 0…y en el minuto 88 se da una carrera en un balón perdido que se iba a corner, cogió el balón con un defensa alemán que media casi 2 metros encima, le hizo un caño…. se fué pisando la linea de cal y de un pepinazo le metió un gol por el palo corto al portero del equipo alemán que todavía debe estar pensando por donde pasó el balón. ESE ES DAVID VILLA, EL GUAJE. Ningún balón está perdido y nunca hay que rendirse ni cuando el arbitro va a pitar el final. Never stop believing in yourself.

Ese Valencia era la base de la "roja" con Marchena, Albelda ( al que el c…n del holandés, el Koeman, le robó una Eurocopa y puede ser que algo mas…), Mata, Silva, Albiol y Villa….equipazo. Pero sobre todos, Villa…. y que mala suerte que justamente en este mundial Vicente del Bosque de síntomas de alzheimer…futbolístico espero.

Muchas suerte Guaje, hoy me has emocionado cuando has dicho: " a mi no, hombre, no" y has llorado mordiendo el escudo de la camiseta. Vicente del Bosque no ha sido justo contigo…y ha sido ingrato pero el resto de deportistas, que hemos disfrutado con tu clase, te estaremos eternamente agradecidos. 

Suerte minero allá donde vayas y no olvides tus orígenes y no dejes de creer nunca en ti mismo.

80Km i amistat.

He tingut molta sort fins ara en conèixer a molta gent i de molts països diferents i de tota la gent que he conegut sempre em queden amics. Amics dels que sempre estan ahí quan els necessites ja siga després de molt de temps o en el dia a dia. Dels que sempre pots comptar amb ells.

En aquesta fulla no caben les fotos que tinc amb tots ells i per això, ja hi haurà temps en els propers dies, avui he pensat parlar-ne només dels amics que he fet a Cullera dintre del Club Ciclista.

Avui hem fet una "eixideta" de les que m'agraden amb 80km entre el pit i l'esquena amb la bici de muntanya. Pero ja fa temps que anem sortint quan podem i amb el nivell que podem ( que no sempre estem igual de forces ni tenim les mateixes ganes!!!!). 

Menció especial i medalla d'or es mereix JA, cap i cor del grup Z . Ja voldríem tots arribar a la seva edat i encara anar tirant de la bici i baixant trialeres .

Aquesta foto es després de pujar al Montdúver ( 850mts) el pic mes alt de tota la Safor i la Ribera. Ahí està, en 60 tacos i sempre amb el somriure en la boca i mai un mal gest ni una mala paraula. Pero clar, no és perfecte…..es del Madrid CF. Però ningú pot ser perfecte, veritat?. 

L'any passat anàrem a un cursa de 3x2 ( 3 correns i 2 en bici) i disfrutarem com a xiquets!!!. Diuen que els que pateixen junts també riuen junts i així es. 

Aquí ja ens riem tots però 10 minuts abans estàvem que les cames no ens podien fer mes mal ( a alguns)   però el més important es que una vegada mes vaig fer una cosa que em feia molt il·lusió des de feia temps com es córrer per muntanya i aquest any després d'aquesta vaig fer la cursa de Les fonts d'Eslida. No cal dir que tots , excepte el que escriu aquest bloc, són unes màquines i que si alguna cosa els caracteritza son el bon humor, la companyonia  i les ganes de pasar-ho be. Encara que de vegades quan et donen un "relevo" en bici voldries tenir una escopeta de perdigons….

És clar que hi ha mes gent i que no puc posar a tots però en aquesta foto estan moltes de les persones que durant tot l'any anem sumant Km a les cames i els que falten són igual de importants per a mi i també  fan que els caps de setmana per unes hores deixe els problemes de la feina, els projectes, etc… i que cada any busque reptes . Aquest any la VIPXtrem en dues setmanes!!!!!! ( que també en parlarem al bloc  i espere que per a dir-vos que la he acabat i que tot ha anat be).

Avuí ha estat un bon entrenament per a la VIPXtrem i també ha estat un dia en el que els amics han estat ahí una altra vegada, com sempre.

Dia 3. La recompensa de l'esforç.

Sovint diuen que l'esforç val la pena si quan han passat els dies, el temps,  saps que has després alguna cosa nova. De la meva primera triatló el que he després es que sempre et pots esforçar més, que mai hi arribes al límit per que no saps a on està el límit  ( alguna vegada sabem a on està?). Aquesta sensació, fa que vullgues seguir nadant més, fent més bici i correr més però el temps és el que és i les hores que realment tens són les que marquen quan segons mes pots millorar cada vegada. No hi ha trampa ni hi ha cartó…a més entrenament millor cursa. Com diu el Ajram ( i mira que em cau gros…) : " I do not know where the limit is, but I know were is not".

Aquesta sensació també passa a la feina, on sempre que rebem un treball rebutjat ( algunes vegades amb comentaris que no tenen gaire a veure amb el que diu el treball però com la democràcia: a la ciència el peer-review és dels coneguts el menys dolent dels sistemes) o un projecte avaluat negativament sempre penses que hagueres pogut fer més i millor i que la culpa ( no m'agrada aquesta paraula gens ni mica.) és sols teua i no valen excuses ( que són com el cul…tots en tenim un). I tant és així que aquest esforç és el que ens fa millorar. 

Però crec que es necessari posar límits,  posar fites que ens ajuden a saber quan el que fem està ja al nivell que hi ha o millor. Com es diu al Quixot, ningun home és millor que un altre si no fa alguna cosa que siga millor. Si no hi han fites, si no hi han límits…llavors, a on parem?. I els límits els tenim que ficar cadascun de nosaltres, no ens valen els límits d'altres per que sols cadascú sap "where is not".

Així dons, seguiré nadant quan tinga temps, fent bici amb els amics ( esmorzar i carajillo inclòs!) i correns però per superar els meus límits ( millorar 1h 30min?…és possible. Treballar per a obtenir millor resultats?…és possible) i intentaré que ningú em diga quin són els meus límits per que els meus mels marque jo encara que de vegades pense que haguera pogut fer alguna cosa més.

Dia 2. El temps no pasa, vola.

Fa poc em comentava un amic com despresa passa el temps i com quan tens fills sembla que els dies son minuts i els anys dies. Així es, ja fa mes de 5 anys que va nàixer Mar i casi 10 anys que vivim a Tarragona. 

Avui, al festival del final de curs de Mar m'he n'adonat com passa el temps i com de forma irremissible veig créixer a la personeta que fa poc adormia als meus braços per la nit.

 

Per una banda es una experiència impossible de descriure amb paraules el fet de veure-la créixer i com gaudeix de cada segon, de cada minut … d'altra banda voldria que no es fera mai mes gran… però es la vida.

Alguna cosa semblant ocorre també amb la gent del grup de recerca. Els veus créixer, els veus fer-se adults com a investigadors, com van tenint les seves idees, com comencen a planificar la seva vida ( tant personal com professional) i d'una banda et sents orgullós per haver format part d'una petita estona de la seva vida i esperes que alguna de les coses que has intentat ensenyar-los els ajude en el futur. D'altra banda, voldries que tot els anés be i que sempre estigueren amb tu per a preparar-los millor per al futur….que sembla que serà dur i difícil. Però, una vegada més, es la vida…i és que el temps no passa sinó que vola. Per això, és important ser tots els dies feliç, centrar la nostra energia en les coses positives  i intentar fer feliç a la gent que està a prop nostres. Els problemes vistos amb el temps sempre semblen menys problemes del que ens pareixia en el seu moment. I recordeu, no deixeu mai de creure en vosaltres mateix.

Dia 1. Perquè ara vull escriure un Bloc. Never stop believing in yourself.

Aquest serà a partir d'avuí el meu Bloc . Després de molts anys pensant-ho he decidit començar aquesta nova activitat com una finestra per a escriure sobre coses que m'importen i que espere que agrade a molts i ajude a altres.
També he decidit començar aquest Bloc anomenant-lo NEVER STOP BELIEVING IN YOURSELF perqué es el "Leit Motiv" del nostre laboratori a l'ICIQ ( Institut Català d'Investigació Química) i per que m'ha ajudat a fer moltes coses en els últims anys com per  exemple el meu primer triatló que serà la primera entrada d'aquest Bloc. Per que el meu primer triatló?. Dons perquè ha estat possible gràcies a molta gent i a la meva decisió de afrontar reptes nous.

Aquest primer triatló no hagués  estat possible sense la paciència i l'ajuda de la meva dona ( Santa Pilar!!!) que ha estat ahí sempre en els moments dolents ( amb les lesions) i fent-se càrrec de les dues feres que ens donen la vida ( la Mar i l'Anna). Tampoc hagués estat possible sense els nous companys del CN Tarraco ( alguns dels "cracks" en aquesta foto d'una de les sortides amb la bici aquest hivern per terres catalanes). Ells i els monitors del club que amb molta paciència ( Omar, "Monti", Giovanni) ens han ensenyat a nadar a tots els "pollos".
Ahir 15/06/2014 a les 11h em posava a l'aigua de la mar a Cambrils a nedar per primera vegada a un triatló. Ens haviem llevat a les 5:45 de la matinada per anar a Cambrils ( 20 minuts en cotxe) aixó diu molt de la organització del triatló però aixó és una altra història ( de terror...). El primer tram ( natació) suposadament era de 750mts però al final van ser 815m segons tots els que portàvem GPS. Em va semblar curt tot i que em vaig equivocar de boia gràcies a un dels jutges de la "organització" que em va indicar mal.lament  la primera boia. Després de rectificar i nedar a "full" com diria el meu company "Barbaroja"vaig a agafar a un grupet i tots junts enfilarem la ultima boia i....oh sorpresa!!!! note que quelcom m'agafa de la cama per a girar a la última boia... si, increïble que aixó passe però sembla que és "normal" segons m'han dit després.
Una vegada fora de l'aigua, còrrec llevant-me el neoprè cap al box per agafar la bici. Em vaig llevar elneoprè ràpidament ( es nota que es un bon neoprè!) i... ostras que no trobe la bici!!!!. Si, la dislèxia em juga una mala passada. Finalment surt del box amb la bici i comence a "saco": plat gran i pinyó menudet....42Km/h. No se quanta gent vaig passar però molta, de fet quan vaig arribar al punt de gir veia davant al cap de la cursa però era impossible ja agafar-lo perquè anava molt,molt fort. Així i tot, vaig acabar molt content del sector de bici. Sens dubte el millor. Feia molt, molt de vent en contra i molta, molta calor ( eren les 11:30 !!!!) i feia 30 graus!!!! vaig acabar els 750mL d'Isostar ( NEVER AGAIN!!!!) que com estava calentet em deixava la boca empastada com si hagués menjat sucre!!!!!!!!. Altra vegada sols aigua i una càpsula de sal per als "calambres" i a rodar. Amb tota la calor, arriba el sector de còrrer.... ( la bici em surten 22Km en compte de 20Km.....altre tema que te que veure amb la "organització". Com aquest mes el genoll esquerra m'ha estat fent mal quan aprete decidisc anar a 5min/km i veure que passa. Fins al km 3 no ens donen aigua!!!!!!! a 32C i quan arriba el km 3 em donen dos gotets de tallat amb aigua calenteta...mare meua...no sabia si beure-me-la o tirar-me-la pel cap. Al fina faig les dues coses. Un gotet pel cap i l'altre a la boca.
El genoll comença a cridar...4 km...però baixe el ritme...de fet l'augmente i pense: " Che! que rebente tot" al km 5 veig que encara en queda una recta guapa i pense: "ostras, jo diria que el triatló SPRINT son 5 km" al final en surten 5Km 800mts.
El millor ho deixe per al final.......
Arribe a meta i veig que posa 1h 30 min. Estic molt content...i un poc coix.   Quan passe per la "barra" l'home molt amable em diu : " aigua i isostar?" i li dic...:" home, espere que si per que si no doneu aigua fresqueta crec que la gent us traurà a bofetades...." entre al box per a recollir-ho tot i vaig tardar en sortir del box 30 minuts degut als controls de la porta.....mare meua  a 35C i al sòl!!!!!. La gent casi empala al pobret noi de la porta...com si fora culpa seva. Es una de les altes coses de la "organització".
 Però el mes bo, es que quan arribe a casa i no he rebut cap missatge al movil de la "organització" amb el temps, entre a la pàgina web i veig que jo i altres que hem anat al triatló no apareixem a les llistes per que "algunos chips dan error"....en fi, pense que aixó es el menys important i que no cal fer mala sang però espere que el pròxim triatló que organitze el "Runners de Tarragona" al menys posen aigua.

Ha estat un gran repte, tenint en compte el temps limitat per a entrenar, els refredats, la feina, els viatges etc... tot i aixó sempre he tingut present NEVER STOP BELIEVING IN YOURSELF i crec que aixó fa que cada dia estiga mes content de viure, de compartir temps amb els meus, de conèixer a gent nova i de dedicar-me a la feina apassionant de descobrir noves coses que, pot ser, algun dia ajudaran un poc a fer aquest món un poc millor.