Quan la vida et dona llimes

Per a aquelles persones que no ho han conegut, el Surar, Barx, Lluxent, Pinet, la vall d'Albaida era (és) un petit paradís per als que , com jo, ens queda lluny el Pirineu i els camins de boscos on caminar pensant en coses en les que pensar-hi quan no vols pensar. Era (és) un paradís a 1 hora en bicicleta de muntanya de Cullera. Un pulmó verd on gaudir dels camins estrets entre alcorrocs i pins, i veure conills, esquirols i algun porc senglar ( pocs). Aquí us poso unes fotos del petit paradís on moltes vegades ens hem perdut hores i hores fent MTB o caminant o córrer amb amics, amigues i amb gent que estima la natura.

Sempre que escric al BLOG és perquè em ve de gust contar el que sento i escriure ajuda. Ha ajudat sempre. Però avui és per traure una mica la mala hòstia que tinc a sobre per veure que un dels llocs més bonics que he conegut i volia que conegueren les meves filles ja no hi és. I pots ser, ja no serà mai com abans. El foc, el puto foc que tots els estius sembla aparèixer per a recordar-nos que tot el més bonic és efímer i pot convertir-se en el més horrible dels malsons ha aparegut a les muntanyes nostres. Si, muntanyes nostres perquè són de tots aquells que les estimem. Com als pobles.

Diuen que ha estat un llamp. Diuen que amb mes guàrdes forestals s'haguera pogut frenar abans. Diuen que els boscos ja no estan tant nets com abans. Diuen, diuen...i mentre els polítics diuen, els boscos nostres es cremen. Si ja no puguem respirar aire, respirarem merda. Fa ràbia, molta. Perquè jo ho he vist, el verd reflectit al Surar sobre l'aigua que brolla del terra. He vist els porcs senglars córrer pels camins perquè veníem amb les bicicletes, he vist els conills i els pardals. Jo ho he vist. I ara hauré de veure un dibuix en blanc i negre i res que es reflectisca a l'aigua del Surar. I em fa rabia. Perquè les meves filles no ho veuran. Igual, si la muntanya vol d'aquí 20 o 25 anys. Però ja no serà igual.

També escric per donar ànims a tots els veis dels pobles nostres, de Llutxent, de Barx, de Pinet, on hem esmorzat milers de vegades. A ells i als bombers i a la gent que està lluitant per parar un malson que fa tres dies que ha començat. Ànims, no esteu sols. Estarem sempre amb vosaltres. Sempre

Aquí una imatge del cel...i l'infern.

Un dia qualcevol

Avui podria ser un dia qualsevol. Un Dijous entre Dimecres i Divendres on les hores passen i passen al compàs de les agulles del rellotge. Si, encara en quedem dels que ens agraden els rellotges amb agulles. Una de gran i una de petita. El tinc al despatx i m'agrada mirar-lo. No és un Dijous normal per coses que passen i que tu no pots controlar però et fan riure i recordar perquè t'agrada tant la feina que fas i que cal mirar endavant però sempre recordant d'on vens i qui ha estat al teu costat.

Primer, ha estat un Dijous que anava normal com cada Dijous . A les 19:00 agafar les bambes de córrer, la camiseta de la Cursa de Miravet i les maies negres, ja curtes, que va fent calor. Des de casa fins a la Tabacalera hi ha a prop de 3 Km i serveix per anar escalfat. Com cada Dijous, a les 19:30 apareixen la família dels fondistes de Tarragona per a fer un dels entrenaments setmanals. Avui però han vingut corredors que feia temps que no veia com David, com Joan, com Jordi i d'altres. Jo me n'alegro quan veig a gent tan sana que fa temps que no veia i que sempre tenen per a tu un somriure a la cara. Sóc així, m'agrada la gent que desprén energia positiva. Feia només mitja hora que el President de la Generalitat havia estat alliberat a Alemanya per una ordre judicial que diu que el Govern d'Espanya no el pot acusar de sedició ni de rebel·lió. Primera bufetada d'una Europa que esperem amb els braços oberts que pose ordre democràtic a Espanya perquè respecte unes eleccions que el Govern Espanyol va imposar amb l'article 155 i la gent va tornar a votar que vol un canvi. Jo crec que Europa és part de la solució i per això jo també me n'alegrat. Cap persona deu ser empresonada pel seu pensament polític, la seua raça o la seua religió. Cap. Ja no era un Dijous normal. Clar que no.

Segon, després de 13km amb algun que altre sprint amb Morales-que em fa traure el verd del fetge -he arribat a casa i les meves filles han estat xerrant amb mi mentre estirava. He trucat a casa i han felicitat a Milio que avui fa 83 anys. Veure com xarren i com creixen no es pot descriure amb paraules. Però tot ha millorat mes. Primer un missatge de Whatsapp que m'ha fet molt feliç. Deia : " Qualquier persona que te motiva a ser mejor es alguien a quien merce la pena mantener cerca". I jo crec que aixó és veritat, cal tenir a prop a les persones que et fan sentir que tot és possible, que et fan millor.

Tercer, ja després de sopar i dur-les al llit i llegir-les el conte he rebut un email. Un dels estudiants que tenim al grup d'ençà que va començar a la Universitat , David, ha escrit per a dir-me que ha defés el Treball Final de Grau que va fer fa pocs mesos al laboratori amb nosaltres i que ja es Llicenciat en Química. És químic!!!!. M'ha escrit per a dir-m'ho a les 22:00 de la nit i per a dir-me que volia venir a veure'm i parlar de tot el que ha fet. La sensació que tens quan veus a les persones créixer professionalment, que ajudes al fet que es desenvolupen i els eduques tampoc es pot descriure en paraules.

És cert que si tens persones que et motiven, val la pena seguir lluitant.

Que he fet tot aquest temps?

Després de molt de temps torne a escriure al blog. Perquè?. Supose que escriure calma tot el que tinc a dintre i mentre escric organitze memòries, idees i plans futurs. La realitat?. La realitat és que escriure forma part de mi d'ençà que recorde.

Són les línies de lletres com les venes per a on passa la sang. Les mateixes línies de lletres de negre sobre blanc on el pensament es tradueix en substantius, pronoms, articles i verbs.

Han passat quasi 12 anys des que deixarem enrere moltes coses bones i alguns anys menys des que he deprés el verb enyorar.

En tot aquest temps he aprés a somriure, a plorar, a estimar, a oblidar, a somniar, a creure amb la gent, a créixer, a despertar, a cridar, a escoltar i a parlar. També he aprés a sentir-me enganyat, a acceptar a qui et fa mal, a seguir endavant, a riure per fora, a plorar per dins, a dir bon dia quan el cel és fosc, a dir va tot bé quan va tot mal, a creure que tot pot canviar i a curar les ferides amb sal de l'aigua de la mar.

He vist créixer a qui tot m'ho cura, que amb un riure et dóna la vida com qui dóna pa al qui té fam. He vist que la vida als meus ulls creix desbordant alegria, un esperit sense filtre com, pot ser, era jo fa molts anys i veig els ulls foscos d'un trosset de mi que em recorda a qui m'ha donat tot sense demanar mai res i m'agafaria les mans per a no deixar-me caure mai més. He descobert que hi ha noms que estan plens de significat. Nomen omen deien els romans.

En aquests anys he gaudit de persones increïbles que difícilment es repetiran. Persones valentes, persones amb dubtes, persones que dediquen les seves poques hores lliures a rescatar de la mar a qui , desesperat, busca una sortida a la seua vida i a la dels seus. Persones amb vocació infinita per ensenyar, que malgrat que circumstàncies personals treballen a casa repassant els deures, perquè els nens tinguen les notes a temps, persones que dediquen hores i hores, i dies i dies, i setmanes, mesos i anys als altres i que quan els altres aconsegueixen triomfs, medalles i honors, elles fan un pas al costat i riuen felices per dintre perquè en saben del treball ben fet.

També he conegut, persones amb orgull, ferides, amb aptitud de ferro però mirada trista, que en algun moment van riure. Persones que s'allunyen per que ajudar-les ho entenen com a un favor que pensen que hauran de tornar. Qui sap quantes vegades els ha passat. Persones que t'enredren fins que tenen el que venien a buscar i després se'n van. Persones de les quals també aprens, al cap i a la fi.

Tot això i més en quasi 12 anys, i malgrat tot encara pense que tot pot canviar, que cal agafar fort les mans, que riure sempre és millor que plorar; que plorar sols si ha de ser per riure, que la sal, sols la de la mar o la de la pell al besar. Que els dies que passen ja mai tornaran i que les nits són per a somiar. He aprés que escriure és com besar, no necessito pensar. Surt de dins.

Los 100 Km de la Intermon Oxfam Trailwalker-Girona.

Hoy hemos realizado el objetivo de esta temporada. Terminar la IO trailwalker-Girona 2105.

Empezamos el Sábado 18 a las 10:00 am con toda la ilusión del mundo. Dos equipos , el six-to-trail ( Laia, Mara, Gisela y el que escribe mas el + el equipo de apoyo-Ferran y Ariadna) y los topillos ( con Victor, Sergio, Bart y Jerome + Bea y Sonia como equipo de apoyo).
 La distancia a recorrer son 100 Km desde Olot ( Girona) a San Feliu de Guíxols). Desde el monte hasta la playa.

Los primeros 50Km han sido un paseo gracias a la compañía de Juan ( Marido de Mara y el ciclista en la foto). Solo hay que ver las caras de alegría y el "buen rollo".

Nos acercábamos a la cena ( a eso de las 21:00 del Sábado) y ya teníamos las primeras ampollas y las piernas empezaban a cargarse....

La organización de la IO trailwalker no es del nivel de los "Castells de la Segarra" y se echaba en falta un poco mas de comida de calidad, café, fruta variada y otras cosas. La coordinación con el equipo de apoyo es vital y hace que todo sea mas sencillo y te alegras de ver a esas persona que , aunque no caminen y corran contigo, tampoco van a dormir y va a sufrir viendo como las fuerzas disminuyen poco a poco, Km a Km, hora a hora.

Destacar el equipo médico de la IO traiwalker, podólog@s y médic@s...simplemente excepcional,

En el Km 50 durante la cena "perdimos" a Gisela. Despúes de cenar se encontró indispuesta. Probablemente una indigestión. Primer problema.

Se hizo de noche y continuamos hacia Olot......después de cenar y de los 60 primeros Km...el tramo mas duro de todos , por varios motivos...pero el principal el asfalto...se hace duro después de ir todo e día por caminos de tierra....

El equipo Topillos fué "perdiendo" componentes hasta que al final sólo quedó Victor. Un crack de 20 y pico años ...un señor y alguien que con esa determinación llegará donde quiera. Un líder.

Caminamos los últimos 30 Km juntos... hasta el final y como siempre, como los mejores.... la entrada al sprint. Para superar la barrera de las 23 horas.

Un placer compartir los retos con gente como la que tengo suerte de compartir el trabajo en el ICIQ y la afición por la naturaleza y el deporte.

La medalla final es lo de menos, lo importante es que cada Km llevará ayuda a gente que lo necesita mas que nosotros. Nuestro dolor físico de hoy, después de los 100 km, es temporal... como temporal debería ser, en un mundo mas justo, que  muera gente de hambre. Todos juntos podemos cambiar las cosas y recordar que mientras haya gente que muera de hambre no estamos haciendo todo lo que podemos.

Por cierto...también nos llovió durante la noche y para hacer el camino mas llevadero repasamos los "éxitos del momento"....70', 80' y 90'...Mara se las sabe todas!!!!! hasta las de Diango!!!!!!

Y eso es todo....es solo un resumen pero si queréis sentir los que hemos sentido este fin de semana nosotros ya sabéis..... Intermon Oxfam Trailwalker 2016.

54.4 Km amb un somriure i gent genial.

Ara ja feia dies que no escrivia al blog per que no massa coses importants o rellevant han passat i les que tindria sentit contar la veritat es que ho eren massa tristes o són coses de feina que passaran i ningú recordarà.... Però aquesta passada setmana si que ha passat un fet rellevant i es que l'Equip SixToTrail ( STT) hem fet per primera vegada 54.4Km junts, pas a pas, amb un somriure i compartint l'esforç.

A la vida, com a altres tantes coses, sols et dónes compte de què tenies quan ho perds i són tantes i tantes coses les que no valorem per què donem per fet que sempre les tindrem que quan , per un moment, un sol instant ,som conscient de com d'afortunats som de tenir-ho voldríem no perdreu mai i ho valorem molt més.

Per aixó cal disfrutar del que fem i si es amb gent que et possa un somriure a la cara millor que millor. Que 54.4 Km no són res si al final et dones compte que ho has fet per pasar-ho be i per demostrar-te que no sempre es veritat que qualcevol temps passat ha estat millor. El millor sempre està per venir.

Per això cal gaudir del que fem i si es amb gent que et posa un somriure a la cara millor que millor. Que 54.4 Km no són res i demostra que no sempre és veritat que qualssevol temps passat ha estat millor. El millor sempre està per venir. 

 Ahora hacía días que no escribía en el blog, por que no había demasiadas cosas importantes o relevantes que contar y las que tendrían sentido escribir la verdad es que o eran demasiado tristes o son cosas de trabajo que pasarán y nadie recordará .... Pero esta semana si que hay algo que contar y es que el Equipo SixToTrail (STT) hemos hecho por primera vez 54.4Km juntos, paso a paso, con una sonrisa y compartiendo el esfuerzo. 

En la vida, como otras tantas cosas, sólo te das cuenta de que lo que tenías cuando lo pierdes y son tantas y tantas cosas las que no valoramos por qué damos por hecho que siempre las tendremos que cuando, por un momento, un solo instante, somos consciente de cómo de afortunados somos de tenerlo quisiéramos no perderlo nunca y lo valoramos mucho más.

Por eso hay que disfrutar de lo que hacemos y si es con gente que te pone una sonrisa en la cara mejor que mejor. Que 54.4 Km no son nada y para demostrarte que no siempre es verdad que cualquier tiempo pasado fue mejor. Lo mejor siempre está por venir.

Una foto en blanco y negro/Una foto en blanc i negre

Ara ja fa setmanes que no escrivia res al blog no per falta d'interès si no per falta de tems. Aquestos mesos han estat una mica durs i amb un final intens...40 minuts que no done passar a ningú però que gràcies a tots els que heu enviat ànims han estat mes suportables.

De vegades, massa vegades, no et dones compte de el temps que necessites al costat de certes persones i sols , en un moment, t'en adones que no podries seguir igual si aquestes persones no estigueren a la vora del teu camí. Per això cada hora, cada minut i cada segon compta i s'ha d'aprofitar al màxim.

A una pel·lícula que m'agrada molt ( Conoces a Joe Black) en un moment donant una dona major li pregunta a la mort com és la mort i la mort li diu si te por i ella li contesta que no, que s'endú moltes fotos de la seva vida i que ha estat molt feliç.

No es pot entendre la vida sense les fotografies que fem cada dia.

Jo avui he triat aquesta, per que em dona vida, em dona força i em dona ganes sempre de tirar endavant.

Caminos de ida y vuelta y que nunca son los mismos.

Antes de que me haya dado cuenta pasó el verano y con él todas las cosas que quería hacer y que al final no he hecho por falta de tiempo, prioridades y otras cosas. Supongo que a todos nos pasa igual y que al final es cierto que no existe un camino sino que todo camino es un plan infinito en el que vamos sorteando las cuestas y las bajadas, de forma mas o menos eficiente, y que en los tramos rectos aceleramos todo lo que podemos.

Camino entre el Castillo de Cullera y el Fort....mare meua com costa correr per ahí....!!!!

Este verano he disfrutado mas aún si cabe de los amigos y de la familia, echando de menos a los que ya no están e intentado hacer felices a los que tengo cerca...aunque a veces no lo pongan fácil!!!! :-)

He aprendido muchas cosas por ejemplo: Si quieres correr apúntate a un 10K, si quieres cambiar tu forma de vida entrena y corre un maratón y si quieres hablar con Dios corre un ultra maratón. No es una frase mía pero estoy seguro que mas de un lector/a de este Blog estará de acuerdo. Yo lo de la ultra me queda lejos pero la maratón si las lesiones lo permiten...estaré en Castellón.

He aprendido que esto de ser investigador hace que no tengas "vacaciones" por que alguien siempre pone los plazos para los proyectos en Septiembre....

Y por último he aprendido que mis hijas me enseñan cada día que no hay camino, que no hay plan, que el camino como dijo Antonio Machado : " no hay camino, se hace camino al andar" y ahora entiendo lo de: " y al volver la vista atrás, se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar".

.....son estelas en el mar.