Quan la vida et dona llimes

Per a aquelles persones que no ho han conegut, el Surar, Barx, Lluxent, Pinet, la vall d'Albaida era (és) un petit paradís per als que , com jo, ens queda lluny el Pirineu i els camins de boscos on caminar pensant en coses en les que pensar-hi quan no vols pensar. Era (és) un paradís a 1 hora en bicicleta de muntanya de Cullera. Un pulmó verd on gaudir dels camins estrets entre alcorrocs i pins, i veure conills, esquirols i algun porc senglar ( pocs). Aquí us poso unes fotos del petit paradís on moltes vegades ens hem perdut hores i hores fent MTB o caminant o córrer amb amics, amigues i amb gent que estima la natura.

Sempre que escric al BLOG és perquè em ve de gust contar el que sento i escriure ajuda. Ha ajudat sempre. Però avui és per traure una mica la mala hòstia que tinc a sobre per veure que un dels llocs més bonics que he conegut i volia que conegueren les meves filles ja no hi és. I pots ser, ja no serà mai com abans. El foc, el puto foc que tots els estius sembla aparèixer per a recordar-nos que tot el més bonic és efímer i pot convertir-se en el més horrible dels malsons ha aparegut a les muntanyes nostres. Si, muntanyes nostres perquè són de tots aquells que les estimem. Com als pobles.

Diuen que ha estat un llamp. Diuen que amb mes guàrdes forestals s'haguera pogut frenar abans. Diuen que els boscos ja no estan tant nets com abans. Diuen, diuen...i mentre els polítics diuen, els boscos nostres es cremen. Si ja no puguem respirar aire, respirarem merda. Fa ràbia, molta. Perquè jo ho he vist, el verd reflectit al Surar sobre l'aigua que brolla del terra. He vist els porcs senglars córrer pels camins perquè veníem amb les bicicletes, he vist els conills i els pardals. Jo ho he vist. I ara hauré de veure un dibuix en blanc i negre i res que es reflectisca a l'aigua del Surar. I em fa rabia. Perquè les meves filles no ho veuran. Igual, si la muntanya vol d'aquí 20 o 25 anys. Però ja no serà igual.

També escric per donar ànims a tots els veis dels pobles nostres, de Llutxent, de Barx, de Pinet, on hem esmorzat milers de vegades. A ells i als bombers i a la gent que està lluitant per parar un malson que fa tres dies que ha començat. Ànims, no esteu sols. Estarem sempre amb vosaltres. Sempre

Aquí una imatge del cel...i l'infern.

Un dia qualcevol

Avui podria ser un dia qualsevol. Un Dijous entre Dimecres i Divendres on les hores passen i passen al compàs de les agulles del rellotge. Si, encara en quedem dels que ens agraden els rellotges amb agulles. Una de gran i una de petita. El tinc al despatx i m'agrada mirar-lo. No és un Dijous normal per coses que passen i que tu no pots controlar però et fan riure i recordar perquè t'agrada tant la feina que fas i que cal mirar endavant però sempre recordant d'on vens i qui ha estat al teu costat.

Primer, ha estat un Dijous que anava normal com cada Dijous . A les 19:00 agafar les bambes de córrer, la camiseta de la Cursa de Miravet i les maies negres, ja curtes, que va fent calor. Des de casa fins a la Tabacalera hi ha a prop de 3 Km i serveix per anar escalfat. Com cada Dijous, a les 19:30 apareixen la família dels fondistes de Tarragona per a fer un dels entrenaments setmanals. Avui però han vingut corredors que feia temps que no veia com David, com Joan, com Jordi i d'altres. Jo me n'alegro quan veig a gent tan sana que fa temps que no veia i que sempre tenen per a tu un somriure a la cara. Sóc així, m'agrada la gent que desprén energia positiva. Feia només mitja hora que el President de la Generalitat havia estat alliberat a Alemanya per una ordre judicial que diu que el Govern d'Espanya no el pot acusar de sedició ni de rebel·lió. Primera bufetada d'una Europa que esperem amb els braços oberts que pose ordre democràtic a Espanya perquè respecte unes eleccions que el Govern Espanyol va imposar amb l'article 155 i la gent va tornar a votar que vol un canvi. Jo crec que Europa és part de la solució i per això jo també me n'alegrat. Cap persona deu ser empresonada pel seu pensament polític, la seua raça o la seua religió. Cap. Ja no era un Dijous normal. Clar que no.

Segon, després de 13km amb algun que altre sprint amb Morales-que em fa traure el verd del fetge -he arribat a casa i les meves filles han estat xerrant amb mi mentre estirava. He trucat a casa i han felicitat a Milio que avui fa 83 anys. Veure com xarren i com creixen no es pot descriure amb paraules. Però tot ha millorat mes. Primer un missatge de Whatsapp que m'ha fet molt feliç. Deia : " Qualquier persona que te motiva a ser mejor es alguien a quien merce la pena mantener cerca". I jo crec que aixó és veritat, cal tenir a prop a les persones que et fan sentir que tot és possible, que et fan millor.

Tercer, ja després de sopar i dur-les al llit i llegir-les el conte he rebut un email. Un dels estudiants que tenim al grup d'ençà que va començar a la Universitat , David, ha escrit per a dir-me que ha defés el Treball Final de Grau que va fer fa pocs mesos al laboratori amb nosaltres i que ja es Llicenciat en Química. És químic!!!!. M'ha escrit per a dir-m'ho a les 22:00 de la nit i per a dir-me que volia venir a veure'm i parlar de tot el que ha fet. La sensació que tens quan veus a les persones créixer professionalment, que ajudes al fet que es desenvolupen i els eduques tampoc es pot descriure en paraules.

És cert que si tens persones que et motiven, val la pena seguir lluitant.

Que he fet tot aquest temps?

Després de molt de temps torne a escriure al blog. Perquè?. Supose que escriure calma tot el que tinc a dintre i mentre escric organitze memòries, idees i plans futurs. La realitat?. La realitat és que escriure forma part de mi d'ençà que recorde.

Són les línies de lletres com les venes per a on passa la sang. Les mateixes línies de lletres de negre sobre blanc on el pensament es tradueix en substantius, pronoms, articles i verbs.

Han passat quasi 12 anys des que deixarem enrere moltes coses bones i alguns anys menys des que he deprés el verb enyorar.

En tot aquest temps he aprés a somriure, a plorar, a estimar, a oblidar, a somniar, a creure amb la gent, a créixer, a despertar, a cridar, a escoltar i a parlar. També he aprés a sentir-me enganyat, a acceptar a qui et fa mal, a seguir endavant, a riure per fora, a plorar per dins, a dir bon dia quan el cel és fosc, a dir va tot bé quan va tot mal, a creure que tot pot canviar i a curar les ferides amb sal de l'aigua de la mar.

He vist créixer a qui tot m'ho cura, que amb un riure et dóna la vida com qui dóna pa al qui té fam. He vist que la vida als meus ulls creix desbordant alegria, un esperit sense filtre com, pot ser, era jo fa molts anys i veig els ulls foscos d'un trosset de mi que em recorda a qui m'ha donat tot sense demanar mai res i m'agafaria les mans per a no deixar-me caure mai més. He descobert que hi ha noms que estan plens de significat. Nomen omen deien els romans.

En aquests anys he gaudit de persones increïbles que difícilment es repetiran. Persones valentes, persones amb dubtes, persones que dediquen les seves poques hores lliures a rescatar de la mar a qui , desesperat, busca una sortida a la seua vida i a la dels seus. Persones amb vocació infinita per ensenyar, que malgrat que circumstàncies personals treballen a casa repassant els deures, perquè els nens tinguen les notes a temps, persones que dediquen hores i hores, i dies i dies, i setmanes, mesos i anys als altres i que quan els altres aconsegueixen triomfs, medalles i honors, elles fan un pas al costat i riuen felices per dintre perquè en saben del treball ben fet.

També he conegut, persones amb orgull, ferides, amb aptitud de ferro però mirada trista, que en algun moment van riure. Persones que s'allunyen per que ajudar-les ho entenen com a un favor que pensen que hauran de tornar. Qui sap quantes vegades els ha passat. Persones que t'enredren fins que tenen el que venien a buscar i després se'n van. Persones de les quals també aprens, al cap i a la fi.

Tot això i més en quasi 12 anys, i malgrat tot encara pense que tot pot canviar, que cal agafar fort les mans, que riure sempre és millor que plorar; que plorar sols si ha de ser per riure, que la sal, sols la de la mar o la de la pell al besar. Que els dies que passen ja mai tornaran i que les nits són per a somiar. He aprés que escriure és com besar, no necessito pensar. Surt de dins.