Dia 2. El temps no pasa, vola.

Fa poc em comentava un amic com despresa passa el temps i com quan tens fills sembla que els dies son minuts i els anys dies. Així es, ja fa mes de 5 anys que va nàixer Mar i casi 10 anys que vivim a Tarragona. 

Avui, al festival del final de curs de Mar m'he n'adonat com passa el temps i com de forma irremissible veig créixer a la personeta que fa poc adormia als meus braços per la nit.

 

Per una banda es una experiència impossible de descriure amb paraules el fet de veure-la créixer i com gaudeix de cada segon, de cada minut … d'altra banda voldria que no es fera mai mes gran… però es la vida.

Alguna cosa semblant ocorre també amb la gent del grup de recerca. Els veus créixer, els veus fer-se adults com a investigadors, com van tenint les seves idees, com comencen a planificar la seva vida ( tant personal com professional) i d'una banda et sents orgullós per haver format part d'una petita estona de la seva vida i esperes que alguna de les coses que has intentat ensenyar-los els ajude en el futur. D'altra banda, voldries que tot els anés be i que sempre estigueren amb tu per a preparar-los millor per al futur….que sembla que serà dur i difícil. Però, una vegada més, es la vida…i és que el temps no passa sinó que vola. Per això, és important ser tots els dies feliç, centrar la nostra energia en les coses positives  i intentar fer feliç a la gent que està a prop nostres. Els problemes vistos amb el temps sempre semblen menys problemes del que ens pareixia en el seu moment. I recordeu, no deixeu mai de creure en vosaltres mateix.