Que he fet tot aquest temps?

Després de molt de temps torne a escriure al blog. Perquè?. Supose que escriure calma tot el que tinc a dintre i mentre escric organitze memòries, idees i plans futurs. La realitat?. La realitat és que escriure forma part de mi d'ençà que recorde.

Són les línies de lletres com les venes per a on passa la sang. Les mateixes línies de lletres de negre sobre blanc on el pensament es tradueix en substantius, pronoms, articles i verbs.

Han passat quasi 12 anys des que deixarem enrere moltes coses bones i alguns anys menys des que he deprés el verb enyorar.

En tot aquest temps he aprés a somriure, a plorar, a estimar, a oblidar, a somniar, a creure amb la gent, a créixer, a despertar, a cridar, a escoltar i a parlar. També he aprés a sentir-me enganyat, a acceptar a qui et fa mal, a seguir endavant, a riure per fora, a plorar per dins, a dir bon dia quan el cel és fosc, a dir va tot bé quan va tot mal, a creure que tot pot canviar i a curar les ferides amb sal de l'aigua de la mar.

He vist créixer a qui tot m'ho cura, que amb un riure et dóna la vida com qui dóna pa al qui té fam. He vist que la vida als meus ulls creix desbordant alegria, un esperit sense filtre com, pot ser, era jo fa molts anys i veig els ulls foscos d'un trosset de mi que em recorda a qui m'ha donat tot sense demanar mai res i m'agafaria les mans per a no deixar-me caure mai més. He descobert que hi ha noms que estan plens de significat. Nomen omen deien els romans.

En aquests anys he gaudit de persones increïbles que difícilment es repetiran. Persones valentes, persones amb dubtes, persones que dediquen les seves poques hores lliures a rescatar de la mar a qui , desesperat, busca una sortida a la seua vida i a la dels seus. Persones amb vocació infinita per ensenyar, que malgrat que circumstàncies personals treballen a casa repassant els deures, perquè els nens tinguen les notes a temps, persones que dediquen hores i hores, i dies i dies, i setmanes, mesos i anys als altres i que quan els altres aconsegueixen triomfs, medalles i honors, elles fan un pas al costat i riuen felices per dintre perquè en saben del treball ben fet.

També he conegut, persones amb orgull, ferides, amb aptitud de ferro però mirada trista, que en algun moment van riure. Persones que s'allunyen per que ajudar-les ho entenen com a un favor que pensen que hauran de tornar. Qui sap quantes vegades els ha passat. Persones que t'enredren fins que tenen el que venien a buscar i després se'n van. Persones de les quals també aprens, al cap i a la fi.

Tot això i més en quasi 12 anys, i malgrat tot encara pense que tot pot canviar, que cal agafar fort les mans, que riure sempre és millor que plorar; que plorar sols si ha de ser per riure, que la sal, sols la de la mar o la de la pell al besar. Que els dies que passen ja mai tornaran i que les nits són per a somiar. He aprés que escriure és com besar, no necessito pensar. Surt de dins.